Esteu aquí

Assumpta Bassas

 

La primera sala de l’exposició de Cori Mercadé aplega un conjunt de quatre peces alineades com cornises a la part alta de la paret. Els formats d’aquestes peces són, per la mirada contemporània, encara més estranys que els tondos que trobem a la sala següent. S’anomenen, segons ens informa l’artista,  “tempanells” i provenen de la pintura aplicada a la arquitectura. Els tempanells corresponen als  espais on habitualment s’hi pintaven figures femenines que representaven virtuts. De virtuts se’n consideraven set: tres teologals (fe, esperança i caritat) i quatre cardinals (la temprança, la prudència, la fortalesa i la justícia). Les primeres tenien a veure amb la relació amb el més enllà, eren necessàries per aconseguir la vida eterna, les segones eren rectores del comportament a la societat terrenal i apareixien representades com dones més joves amb llargues vestimentes i, de vegades, lluitant  amb els vicis. Aquesta informació l’apunto perquè, com ara comentaré, crec que forma part del contingut significatiu de l’exposició. Sobretot, em refereixo a la idea de fons, en certa manera secularitzada, dels dos nivells d’actuació:  l’acció quotidiana d’una banda i aquella que pren un valor afegit en un altra marc, per exemple el social, cultural o el simbòlic, allò que col·loquialment anomenem “tenir transcendència”.

Cori Mercadé ha pintat en els tempanells les preteses vestimentes d’aquelles virtuts cíviques, deixades anar sobre el fons, com en un exercici de drapejat. Els estudis feministes ens han mostrat que la utilització de figures femenines en la representació visual per exposar idees abstractes propiciava lectures que objectualitzaven el cos del subjecte femení. En els tempanells de Mercadé, la desaparició del cos femení no sols constata una vegada més una reflexió històrica sinó que fa aparèixer una altra de més actual: no és aquesta absència iconogràfica la que d’alguna manera  fa el cos més present que mai? i, sobretot, quina corporalitat evoca aquest vestit deixat anar? A mi m’aboca a pensar que la dimensió transcendent del cos femení en la representació no apareix mai a banda del cos però també quan el cos és present d’una altra manera.(...)